Espurnes en la nit.

     S'apaguen les llums i tot el món queda en silenci, expectant, a l'espera que parega algú allí, en aquella immensistat. Ella està en segona fila, mossegant-se les ungles de l'emoció, de les ganes i dels nervis. Sap que no trigaran molt en eixir, i el seu cor batega a mil per hora. I per fi, ix a l'escenari una figura, es el primer concert al que ella acudeix, però sap i sent que serà màgic. Aleshores, comença a sentir-se la música.

     Ha sigut millor d'allò que ella esperava, cada cançó duia un sentiment dins inigualable, eixe moment on creus que estas tu i només tu al públic, es la teua melodia, tanques els ulls i et deixes invadir per la música penetrant, el teu cos comença a tindre vida propia i pasa a formar part de la banda sonora del moment. Crides i et dones conte, que ets totalment feliç, que no et fa falta res més, que la teua existència en eixe instant es perfecta.

     I els cantants diuen que es l'última cançó, encara que tots sabem que no, que per sort queda la millor, la que mou muntanyes. Després d'una petita suplica a base de crits i cors del públic, sona la primera nota i l'emoció es incontrolable, insuperable, inimaginable si no ho has viscut mai, i inoblidable si ja l'has tastat.

     Tens una parella al costat que ballen d'una manera coordinadament perfecta, es la seua cançó, aquella que els descriu de manera precisa i els acompanya en el seu viatje, aquella que els va unir i els va ajudar. Segurament ploraren al escoltar-la en algún moment dur de la relació , i per això només mirant-se ja s'ho diuen tot.
     La música es vida, però per a mi la meua vida es música.